MENÚ MENÚ Avui. Darrera previsió

11º / 24º

El Temps Darrera previsió

La Tere se'ns jubila

La Tere se'ns jubila

No hi ha manera que n'aprenguem i cada cop ens passa el mateix. Deu ser una de les característiques de l'ésser humà. No sabem adonar-nos de les coses quan toca i quan ho fem, si és que ho fem, fem tard. 

Mai no som capaços de situar-nos realment a l'ara i aquí (perdoneu, però em quedava de luxe l'expressió, tot i que pot semblar que l'hagi fet servir expressament). No som conscients de com d'importants són algunes persones que formen part del nostre ecosistema quotidià. Hi són. Sense fer soroll. Sense focus especials, ni estridències. Sempre hi són. Mentre hi són, és clar.

Només notem fins a quin punt les estimem, fins a quin punt són importants quan a la foto del nostre dia a dia ja no hi surten. Llavors, amb dolor i un punt de remordiment alhora, ens adonem que mai no li hem dit a aquesta persona com ens importava. I no em refereixo a cap desaparició dramàtica, ni fatal.

Aquesta estava programada des de feia temps. En realitat, des del primer dia de feina. Però és un canvi en el nostre dia a dia. I tant que ho és! I és que aquest divendres 28 de juny és el darrer dia a RTVA de la Tere Azcàrate, la nostra Tere. La Terete, vaja. Se'ns jubila, toca't la pera.

Les males llengües diuen que Can Felipó es va construir al voltant de la Tere. Que ella ja hi era al costat del telèfon abans que es posés la primera pedra. Igual que a l'actual seu de RTVA. Que si discoteca, que si centre esportiu... Res. La Terete ja hi era i després, molt després, es van posar al voltant les estructures de vidre fosc que hi ha ara, micros, càmeres i tota la resta.

Si la nostra RTVA no estigués a la Baixada del Molí, sinó a les Rambles de Barcelona, la famosa Monyos s'hauria hagut de buscar un altre malnom, ja que més coneguda que la Tere no seria. Això segur. Temps nous, veus noves, companyia nova, oi, Vera? Però a la gent li costarà oblidar el clàssic "Ràdio i Televisió d'Andorra. Bon dia" amb què saluda a tothom que truca a la casa. O el somriure etern quan algú travessa les portes automàtiques d'entrada i la xerrada sobre qualsevol cosa important o no.

Avui és l'últim dia de la Terete a la casa. Sé que faig tard i que ho hauria d'haver fet abans. Però quan acabi avui el programa, baixaré a la planta baixa i li diré com la trobaré a faltar. Sé que ho faré jo i molts altres companys. D'ara i de sempre, com els que ens vam aplegar en un sopar sorpresa multitudinari ara fa uns dies i que només va demostrar com es fa estimar la punyetera.

Ara, però, amb molt més temps lliure, hi ha un perill. Ara podrà fer allò que sempre ha volgut fer. Seguir totes les actuacions de les gires mundials del Miguel Bosé. I ho farà ben atenta, amb els ulls com a plats, no fos cas que algun dia, en un escenari remot, l'amante bandido, corazón malherido la miri fixament als ulls i li digui a cau d'orella "Nena... luna serena. Todo es posible... menos tu. Nena... ámbar y arena. Boca insaciable solo tu..."

Un petó gran, Terete.

Un article d'Àlex Lliteras