MENÚ MENÚ Avui. Darrera previsió

13º / 28º

El Temps Darrera previsió

Andorra, un país d’esquí de muntanya: dels pioners a la Font Blanca

Andorra, un país d’esquí de muntanya: dels pioners a la Font Blanca

La Font Blanca és un clàssic del calendari de la Copa del Món, fet que vol dir que les coses s’han fet molt bé a Andorra en esquí de muntanya i en competició. El secret és probablement el resultat d’una suma de factors: un entorn privilegiat, una Federació de Muntanyisme amb un equip humà motivat i amb gran capacitat de treball  i una xarxa de voluntaris envejable, així com una experiència organitzativa que es construeix des de fa dècades. I és que Andorra és un país fet a mida per a l’esquí de muntanya per motius orogràfics evidents, on aquest esport ha tingut els seus pioners i la seva pròpia evolució, en un món reduït, minúscul al principi, però amb un creixement sòlid que ha esdevingut exponencial en aquests darrers deu anys. Val la pena fer-hi un breu cop d’ull.

Darrere han quedat curses mítiques com les primeres edicions de la Travessa de la Serrera, la crono del Pas amb dues pujades ininterrompudes i el Trofeu d’Envalira,  que els més veterans encara deuen recordar, on encara es podia córrer amb un bip d’emissió, o amb una Ortovox f1 pels més privilegiats, i on el Gerardo González ja era capaç de fer el control DVA a la sortida, i tenir te calent a l’arribada. En quinze anys, el boom que ha viscut aquest esport és enorme, pel que fa a nombre de practicants, en l’evolució del material i en la tecnificació dels moviments d’ascens, transicions i descens.

Els pioners

Lluny queda l’època de les Tourlite 3 de Dynafit i dels esquisos de 1,85m, on l’equipament era molt rudimentari i on el pes del material no era un paràmetre a controlar. Grans esportistes i muntanyencs com el Jacques Soulié, el “Maño”, el Daniel Santuré, el Manel Pelegrina, el Josep Sinfreu, el Carles Font,  la Isabel Rogé, el Joan Pere Adellach, el Francesc Poujarniscle o el Juanjo Barrio, entre molts d’altres -que els prego que no s’ofenguin per no citar-los ja que la llista seria ben llarga-, van escriure la primera pàgina de l’anomenat en aquell moment “esquí alpinisme”. Es feien curses de 3.000m de desnivell (o més) amb finals de vertigen, on es coronaven encadenant, cims tan mítics com l’Estanyó, la Serrera i la Font Blanca arribant a la Coma d’Arcalís. Era l’època del Fabio Meraldi, del Leiner o del Rico Elmer, entre d’altres destacats corredors.

Posteriorment, va arribar l’època del trepant i de la llima, del bricolatge indecent i gens dissimulat, on els organitzadors van haver de legislar per evitar accidents. Mitjons d’escarpins en lloc de botins per les cronoescalades, canyes de botes fetes amb carpetes de cartró, botes llimades i foradades, fixacions retallades, taloneres de fusta, esquís retallats i llimats, pells més estretes o fins i tot amb cinta americana per lliscar millor en els trams planers. Es van establir pesos mínims per als materials i la picaresca arribava a extrems insospitats, com amagar una cullera sopera dins dels botins. Als Europeus del 2003 a Eslovàquia, van començar a regular aquestes pràctiques. Corredors com el Toni Casals, el Xavi Capdevila, el Xavi Comas, el Nagip Colea, l’Armand Jesus, la Nàdia Rossell i la Laia Santuré van conèixer aquesta època força divertida en aquest sentit. Per cert, el Joan Albós ja hi era.

El boom

Ara ja en l’època del carboni i dels esquís parabòlics, aquest esport s’ha professionalitzat i ha crescut i ja no hi ha lloc per a aquestes manipulacions clandestines, divertides, però també perilloses per als corredors. Ara els fabricants, veient créixer el mercat, han invertit, aconseguint un material rígid, fiable i lleuger (i també molt car), millorant els materials en tots els sentits. Ara corredors com el Joan Albós (corredor atemporal que sempre ha estat per davant) i el David Albós, el Xavier Areny, entre d’altres, i tota la promoció de joves que empenyen molt i molt fort, reclamen també escriure la seva pròpia pàgina de l’esquí de muntanya andorrà i aquest cap de setmana podrem gaudir d’aquest espectacle, que no s’entendria sense tenir en compte tot el viscut i la gent que l’ha fet créixer.

Valgui aquest breu i caricaturesc cop d’ull com un reconeixement a tota la gent, practicants i aficionats, que l’han fet créixer de forma anònima sense ser-ne massa conscients. El menú Font Blanca fa anys que es cuina i segur que molts en gaudiran. Bona cursa a tothom.

Un article de Joan Vilana, guia de muntanya i membre del Grup de Rescat de Muntanya (GRM) dels Bombers d'Andorra