MENÚ MENÚ Avui. Darrera previsió

/

El Temps Darrera previsió

Andorrans a la marató de Nova York: quan l'esforç té premi

Andorrans a la marató de Nova York: quan l'esforç té premi

La marató de Nova York és la gran cita anual per a corredors de tot el món. Milers de persones de tots els racons del planeta s'hi desplacen cada any per complir un somni i els andorrans no són una excepció. Fa dos anys que la Viviana Besolí es va proposar un repte que llavors, per ella, semblava gairebé impossible: acabar-la. No era 'runner' i ni tan sols anava al gimnàs, però la disciplina, l'esforç i la constància, de vegades, tenen premi. Diumenge passat va aconseguir-ho i en menys de cinc hores. 

Tenia clar que aquesta era la marató que volia fer. Per ella Nova York té un valor especial i no hi va anar sola. L'acompanyaven el seu germà Marcel, i la seva cunyada Ceci. Un repte així es fa més lleuger si tens companys de viatge. Per aquells que la coneixem i hem anat seguint el seu camí fins aquí, saber que havia fet realitat el seu somni just en el moment en què arribava a la meta (gràcies Whatsapp!) va ser una injecció d'adrenalina i orgull. Aquesta experiència ha estat una de les més importants de la seva vida i poder-ho compartir i explicar és especial.

Quan des del programa Ara i Aquí (n´és la productora des de fa uns quants anys) la van trucar només unes hores després d'acabar la marató, va explicar com de dura va ser la cursa. Va ploure des de la sortida fins a l'arribada sense parar i, tenint en compte que era la seva primera marató, el factor meteorològic podia haver estat fatal. Per ella, pel seu germà i per la seva cunyada. Ells dos, a més, tenen un mèrit afegit. El Marcel va córrer amb l'estòmac regirat i la Ceci no es va separar del seu costat: havia d'acabar i ella va ser el seu suport durant els 42 quilòmetres. Imagineu-vos com anaven les emocions quan van creuar la meta. 

Per això destaca com és d'important la gent. Tot i la pluja, els carrers estaven plens i "portar el nom a la samarreta quan vas sol t'ajuda perquè la gent et doni ànims". Els que corren maratons expliquen que als 30 quilòmetres hi ha una mena de mur psicològic on, de cop, és molt fàcil llançar la tovallola. "No és un mur, és l'Everest", recordava la Vivi. En aquell moment, quan semblava que les forces l'abandonaven, va veure la meta i va mirar el rellotge. No sap d'on va treure les forces, encara no ho sap explicar, però va esprintar per baixar de les cinc hores. Els darrers 12 quilòmetres els va fer sola i amb la bandera andorrana (detall important) .

Quan va arribar, després de plorar molt, es va quedar dreta esperant els seus dos companys de viatge. "Després no podia tornar a caminar. La imatge de 'The walking dead' existeix. Hi havia milers de persones arrossegant-se pels carrers de Nova York", explica amb un gran somriure. 

Ara, uns dies després i recent arribada a Andorra, toca assimilar l'experiència. L'esport i els valors que representa tornen a demostrar, un cop més, que si volem, podem

Un article de Yasmina Canedo, gestora de continguts web i xarxes socials a RTVA