MENÚ MENÚ Avui. Darrera previsió

/ 12º

El Temps Darrera previsió

Au, nena, vés amb la mare! Capítol 2: "Vinc a inscriure la meva filla"

Au, nena, vés amb la mare! Capítol 2: "Vinc a inscriure la meva filla"

Si poguessin, les senyores del registre civil farien un àlbum amb les cares dels pares que hi passen. Sense dutxar ni dormir, mal afaitats, amoïnats per si porten tota la documentació. Però les senyores del registre civil no volen un àlbum de pares mal endreçats, volen un àlbum per enviar als senyors que fan els diccionaris d'arreu del món per demostrar-los que les paraules "orgull i satisfacció" no són la cueta del discurs de Nadal de cap corrupte tarat per la consanguinitat, ni res del que tenen escrit a les pàgines dels seus volums. L'orgull és la brillantor d'aquells ulls enfonsats dins un sacs oculars inflamats i la satisfacció és la sensació que inunda l'ascensor de baixada de la primera tasca encomanada exclusivament al pare. Així ho va fer el meu, i abans el seu...

Sentir-se com aquell senyor en blanc i negre que, havent fumat dues capses de Celtes a la porta de maternitat, havent contemplat la criatura ja neta als braços exhausts de la mare, havia sobreviscut als buròcrates franquistes. Perquè els edificis administratius, siguin del país que siguin, tenen aquella olor intemporal que et transporta inevitablement als anys 60. Pensar que aquell mateix dia tornaria a l'oficina per oferir-li un Don Julián al seu cap... Llàstima que el meu no fuma sinó també ho hagués fet.

Tornar a l'habitació de la primera planta, canviar l'històric segon bolquer, netejar aquella pelleringa negra que feia tan poc unia mare i filla en una sola existència bicèfala. Acaronar la mare mentre intenta alimentar sa filla amb dos pits rotunds però dubtosos de si seran capaços de complir les seves tasques, besar incansablement manetes, careta, cosset, no parar d'estimar. Quantes funcions té el pare i, tot i aquestes, es sent tan inútil.

"La utilitat d'allò que és inútil", un manifest de Nuncio Ordine que convindria que llegissin tots els polítics massa aferrats a la immediatesa del present o a un futur basat en la lògica de la pressa i del dos més dos fan quatre. Potser hauria d'haver titulat així aquest blog, almenys fins el primer any de vida. Evidentment el llibre no parla pas de la paternitat, però em ve com anell al dit per explicar la sensació d'un pare novell davant totes les tasques que comporten curar un nadó.

Totes les pàgines web, blogs i altres publicacions tenen un fort regust de complicitat femenina que ja t'indica que ets un estrany en aquells paratges. Només els llibres d'alguns pediatres, aquells éssers meitat tietes meitat gurus de l'inefable, t'inclouen dins una massa informe anomenada "pares". No hi ha cap pàgina que et doni explicacions de per què portes dues hores cantant al passadís i la criatura només s'adorm quan sa mare li enxufa la teta. Ni de cap publicació que incorpori un croquis amb els llocs on et pots posar per no fer nosa durant el procés del part. Ni tan sols no hi ha cap frase de companyonia a l'asèptica pàgina de requisits burocràtics per inscriure la criatura en aquells clubs identitaris anomenats estats (procés ridícul per a una filla d'apàtrides autoexiliats per no sentir més la sensació tan desagradable de la vergonya aliena). "Requisits necessaris, llegeix bé que portes tres nits seguides dormint deu minuts de cada hora i si tornes sense el passaport la teva parella s'emprenyarà i amb raó", no hi ha res de tot això al món. Es veu que els pares no ho necessiten, els homes homes només necessiten quinze dies per fer tràmits i acostumar-nos al nou ritme de l'insomni.

Els homes necessiten saber que jugar amb el cabell de la mare o abraçant-la en el moment just abans de perdre el nord momentàniament ja és fer de bon pare. Que aixecar-te a canviar el bolquer encara que després la tornis a la mare perquè l'alimenti és molt útil. Que cantar-li cançons de bressol africanes mentre la gronxes no l'adorm però la fa sentir protegida i estimada. Una vegada entén això el pare inútil, llavors, una matinada, la mare,  desesperada després de 24 hores seguides desperta amb les tetes fora, li lliurarà la criatura ploranera. El pare s'aixecarà del llit, l'embolicarà en una manteta i sortirà al passadís disposat a passejar amunt i avall tot cantant cançons africanes o d'aquelles que li cantaven a ell. Amb la petita diferència que avui sa filla ha tancat els ulls i ha decidit reposar en els braços del pare inútil que veurà clarejar per la finestra de la sala mentre la mare dorm dues hores seguides per primera vegada en molt temps. Fins que la criatura es desperti afamada i el pare orgullós entri a l'habitació i l'entregui a la mare agraïda. "Au nena, vés amb la mare".

Un article de Toni Gibert, compositor i pare primerenc