MENÚ MENÚ Avui. Darrera previsió

14º / 25º

El Temps Darrera previsió

Dia 1: De carinyo, de preses de pèl i de Barack Obama

Dia 1: De carinyo, de preses de pèl i de Barack Obama

La Cuki ha estat avui sobre la taula metàl·lica de consulta. Els seus ulls ràpids -de Chihuahua miniatura esporuguit- buscaven la salvació en la seva propietària, la Maria.

Ho tinc clar: és ben bé que s’han salvat la vida l’una a l’altra. Quan la Maria es va quedar vídua, es va tancar a casa i tan sols sortia per comprar allò que fos del tot necessari. La Cuki, per la seva banda, va aparèixer deambulant perduda pels voltants d’Engolasters. El nét de la Maria, que la va trobar, es va adonar que aquella gosseta desorientada no sobreviuria al fred d’aquella nit de febrer i la va regalar a la seva àvia. Entre renecs i mares de déu, la Maria la va acceptar i entre pors i desconfiances, la Cuki va anar adoptant la Maria. Són una unitat. Allà on és l’una, hi ha l’altra. Quan me les trobo al pipican, a la botigueta de queviures del barri o a la plaça del Poble, sempre em regala un somriure -la Sra. Maria-, i amaga la cua i tremola -la Cuki-. Ja és fotut, et passes la vida curant-los i a sobre ets el dolent de la pel·lícula, aquell que deu sortir armat amb xeringues i bisturís als seus pitjors malsons. Espero que no siguin els meus pacients els que hagin d’escollir la meva sort en una altra vida!

         -No menja res, deu estar molt malalta- M’ha explicat la Maria.

M’he mirat i remirat la gossa, he disparat una bateria de preguntes a l’anciana i li he entaforat el termòmetre a l’anus, -a la Cuki. Res, tot normal. L’únic problema que hi he trobat ha estat no poder-li tocar les costelles a la gossa. Les té amagades sota una generosa capa de greix, fa “un bon pandero” i té plecs de “chicha” al coll, llom i panxa.

         -A veure Sra. Maria, torni’m a explicar això que no menja - Li he tornat a demanar.

         -Doncs miri, jo li poso el pinso al plat i no menja. Em mira i plora fins que li dono jo el menjar- M’ha somicat angoixada.

         -Què vol dir que li dóna vostè el menjar?- He exclamat sorprès.

         -Doncs que jo agafo croqueta de pinso per croqueta de pinso, les parteixo amb un ganivet en quatre parts iguals, faig la cara d’en Barck Obama amb els fragments de croquetes al terra, poso el CD de la Maria Callas i, aleshores, quan li poso els trossets a la boca, es posa a menjar.

Li hauria pogut explicar que la gossa li pren el pèl, que l’única cosa que vol és que li faci cas i que el ritual d’alimentació amb la cara del “presi” és una mostra d’amor que la Cuki percep de la Sra. Maria. Sí, li ho hauria pogut raonar i dir-li allò què havia de fer per corregir aquesta conducta de dependència. Però per què algú hauria de renunciar a menjar mentre l’acaronen i li posen música? Cada cop que observo la relació que tenen, em moro de tendresa.

Així que he pesat la Cuki, li he receptat unes vitamines que li posaran el pèl ben lluent i li he demanat a la Sra. Maria que, un cop per setmana, pesi la Cuki. A veure si així aconsegueixo que la Sra. Maria s’adoni que el pes de la seva amiga no tan sols no va a la baixa, sinó que la Cuki està fregant l’obesitat. Potser d’aquesta manera, en unes setmanes, podré orientar la dieta de la Cuki cap a un pinso de règim. I per règim vull dir en energia, perquè els règims mai han de ser en amor. Amb o sense greix s’ha de seguir escoltant òpera, tallant ben petit un àpat i fent divertides formes perquè els entri millor a aquells que estimem.

Un article de Marc Juanati, veterinari de l'Hospital Animalons