MENÚ MENÚ Avui. Darrera previsió

14º / 30º

El Temps Darrera previsió

Dia 2: De cadells, de galtes enceses i de peces de roba

Dia 2: De cadells, de galtes enceses i de peces de roba

La Laura ha entrat per la porta de la consulta realment angoixada i preocupada. En Vladimir, el seu cadell de pastor alemany de cinc mesos, no parava de vomitar. Aquesta noia de vint anys, que just s’acaba d’independitzar, m’ha explicat que el cadell estava apàtic, que bavejava tota l’estona i que no ha volgut tastar el pernil dolç que, desesperada, li ha ofert. A sobre la taula de la consulta estava estranyament quiet. Tenia la mirada trista, estava encorbat i quan li he tocat la panxa s’ha queixat. 

Des del mes i mig d’edat en Vladimir ha estat una màquina de destrossar. S’ha barallat amb el sofà de la Laura, amb una bossa de marca, amb unes sabates de taló impossible i amb l’únic peluix que la seva propietària conservava de la infantesa. El cadell, en aquests combats, n’ha sortit com a clar guanyador. En tots els casos ha deixat als seus contrincants esbudellats i escampats per la casa.

-Laura, té tota la pinta que en Vladimir s’ha empassat alguna cosa i aquesta se li ha encallat a la panxa -li he explicat-. Cal que li fem una radiografia per estar-ne segurs.    

Deu minuts després, amb la radiografia a la pantalla de l’ordinador, el diagnòstic estava clar: efectivament el cadell s’havia empassat quelcom que li estava obstruint el budell prim. Com en la majoria d’aquets casos, malgrat que he confirmat a la radiografia el problema, no he pogut identificar l’objecte.

-M’has d’ajudar una mica, Laura, has de pensar una estona per veure si saps què es pot haver empassat -li he demanat -. Pensa en coses que t’hagi trencat els darrers dies o en alguna cosa que hagis trobat a faltar.

La Laura hi ha estat donant voltes una bona estona. I, de sobte, se li ha il·luminat la cara -uns segons- per posar-se nerviosa just després. Amb les galtes enceses i evitant mirar-me als ulls m’ha xiuxiuejat:

-Potser s’ha menjat una peça de roba.

-Saps quina peça de roba? -li he preguntat - L’haurem d’operar i és important que em diguis què s’ha empassat perquè segons com sigui el teixit o la forma m’espero trobar més o menys problemes a quiròfan.

-Crec que sí, que és alguna cosa de roba —m’ha contestat mirant al terra.

No l’he pogut treure d’aquí malgrat que he seguit preguntant una mica sobre la peça en qüestió. M’adonava que hi havia algun detall que se m’escapava, però la veritat és que no hi havia gaire temps a perdre i calia entrar a quiròfan.

Durant l’operació he vist de seguida que aquest cas tindria un final feliç. No devia fer gaires hores que l’objecte s’havia encallat. I tanta timidesa i tanta galta vermella se’ns ha aclarit quan hem tret l’objecte de l’intestí i, en netejar-lo una mica, hem identificat el que era: un tanga “moníssim” de fantasia amb pedreria i tot.

Un article de Marc Juanati, veterinari de l'Hospital Animalons