MENÚ MENÚ Avui. Darrera previsió

/ 12º

El Temps Darrera previsió

Martin Scorsese, un geni del cinema fidel a la seva identitat

Martin Scorsese, un geni del cinema fidel a la seva identitat

Martin Scorsese pertany a l'exclusiu grup de directors de la generació dels New Hollywood que van començar a canviar la història del cinema a partir dels anys 70, 80 i 90. Estem parlant de directors com Francis For Coppola, Steven Spielberg, George Lucas i l'irreverent Martin Scorsese. L'últim és, de tots ells, qui ha pogut mantenir tot i el pas del temps els seus senyals d'identitat d'una manera més clara, tot i que s'allunyin dels estàndards de Hollywood. 

Els seus seguidors ja estem esperant ansiosos que arribi als cinemes el 2019 'El irlandés' l'última pel·lícula del director que promet tornar al gènere de gàngsters amb els protagonistes habituals de sempre Robert de Niro, Al Pacino, Joe Pesci i Harvey Keitel.

Tot i ser un director amb alts i baixos al llarg de la seva extensa trajectòria, alguns dels seus films com, 'Taxi Driver', 'Uno de los nuestros', 'Casino' o 'Infiltrados' han passat a ser autèntiques joies del cinema.

Nascut l'any 1942 a Nova York en el si d'una família d'immigrants sicilians, va viure a Little Italy, a Manhattan, on des de ben petit va conviure amb el món de la màfia. Robatoris, extorsions, assassinats, compra i venda de droga i batudes policials que diàriament es podien veure entre el seu veïnat i que li van servir de font d'inspiració en les seves primeres pel·lícules com 'Malas calles' , 'Taxi Driver', 'Toro salvaje' o el cas més clar amb 'Uno de los nuestros' on els inicis d'un adolescent Henry Hill guarda una estreta similitud amb la biografia d'Scorsese.

La seva infància va estar marcada per l'asma, una malaltia que no li va permetre gaudir dels jocs i els esports que la resta dels seus amics practicaven. Aquest fet el va obligar a haver de passar llargues temporades convalescent a casa, observant des de la finestra com la resta de nens podien feien allò que ell no podia fer.

De mica en mica es va anar refugiant en el cinema, creixent sobretot amb les pel·lícules de cowboys. Els cinemes es van convertir en la seva segona casa, i molt aviat va començar a somiar a fer pel·lícules. Va esdevenir la seva obsessió. De seguida va començar a fer els primers curtmetratges 'Vesuvius VI', 'Que hace una chica tan bonita como tu en un lugar como este' . Però va ser el productor Roger Cornan qui li va donar l'oportunitat de dirigir la seva primera pel·lícula l'any 1967 "¿Quién llama a mi puerta?", i li va presentar Robert de Niro, que es convertiria molt aviat en l'actor protagonista de bona part dels seus films.

MALAS CALLES, 1973

La primera gran oportunitat per a Robert de Niro i Martin Scorsese va arribar amb 'Malas calles'. Una pel·lícula on el director comença a mostrar les que es convertiran en els seus senyals d'identitat, escenes de gran violència física com dialèctica, personatges que tendeixen a autodestruir-se i on s'introdueix la veu en off dels seus protagonistes per fer de fil conductor de la història.

"Els pecats no és redimeixen a l'església. És redimeixen als carrers, a casa. La resta són xorrades i tu ho saps".

Charlie               

La fotografia comença a jugar amb l'ús de la càmera lenta en els moments més dramàtics, mentre que l'steady cam persegueix als seus personatges, amb un muntatge dinàmic que trasllada a l'espectador l'angoixa i tensió de les escenes.

Tot i que per alguns és considerada la primera obra mestra del director, opino que tot i que la tècnica guarda molta semblança al que aplicarà més endavant, el contingut no és suficient. Una història redundant, en la que es fotografia  la part més fosca de la ciutat protagonitzada per Harvey Keitel i de Niro que aspiren a convertir-se en gàngsters.

Bona part de les seqüències són improvisacions senceres dels actors, un recurs que utilitzarà anys més tard a 'Taxi Driver' amb la mítica escena ¿Are you talking to me?, en la que Robert de Niro discuteix amb si mateix al davant d'un mirall.

TAXI DRIVER, 1976

‘Taxi Driver’, és la primera obra mestra de Martin Scorsese. La pel·lícula és considerada com un film de culte, avaluada pels crítics i professionals del cinema com una de les millors pel·lícules de tots els temps.

Als anys 70 a Nova York, poc després que finalitzés la guerra del Vietnam, Travis Bickle és un excombatent solitari i mentalment inestable. Per tal de fer front al seu insomni comença a treballar com a taxista durant el torn de nit, deambulant pels carrers més foscos de la ciutat.

Una història autobiogràfica del seu guionista Paul Schrader, que després del divorci amb la seva dona, va estar vivint durant uns mesos al seu vehicle  passant setmanes senceres sense parlar amb ningú.

"Parles amb mi? M'ho dius a mi? Digue'm, és a mi? Llavors a qui dimonis li parles si no és a mi? Aquí no hi ha ningú més que jo, amb qui punyetes creus que estàs parlant?"

Travis Bickle

La depressió del guionista i la seva obsessió per les armes i la pornografia van inspirar una història que té possiblement un dels finals més impactants dels darrers anys . La sagnant escena del prostíbul quasi esdevé la qualificació X, un fet que finalment no es va produir a canvi de rebaixar la tonalitat del color de la sang.

‘Taxi Driver’ és, a més,  una de les primeres pel·lícules de Jodie Foster que, amb tan sols 12 anys, interpreta una de les prostitutes. La banda sonora a càrrec de Bernard Herrmann, músic habitual d'Alfred Hitchcock i Orson Welles, va ser la darrera composició del prestigiós músic que va morir pocs dies després de l'enregistrament.

La interpretació de Robert de Niro és una de les millors de la seva dilatada carrera, i per preparar el paper  va passar dues setmanes senceres conduint un taxi i parlant amb veterans de la guerra del Vietnam . Amb aquest film Scorsese es va convertir en un director estrella, guanyant la Palma d'Or del Festival de Canes obtenint quatre nominacions als Oscar: millor pel·lícula, actor, actriu de repartiment i música original.

TORO SALVAJE, 1980

‘Toro Salvaje’ és la pel·lícula més important que va decidir fer Martin Scorsese. No tant per sumar una nova obra mestra amb vuit nominacions de l'Acadèmia, sinó perquè una nova aventura amb Robert De Niro va salvar el director de morir atrapat per les drogues.

El fracàs de la seva darrera pel·lícula “New York New York”, el va portar a viure una vida al límit de festes i drogues que van arribar a posar en perill la seva vida quan va ser ingressat en un hospital en estat greu per una hemorràgia interna.

El guió de Schrader i la insistència del seu amic De Niro, van aconseguir que finalment el director sortís del forat. Scorsese va veure en la història de Jake La Motta, un boxejador que lluita amb si mateix per no defallir, un reflexe de la seva pròpia vida.

Per aquest film el realitzador va utilitzar el blanc i negre en lloc del color per primer cop en la seva carrera. Una declaració d'intencions per advertir que ‘Toro Salvaje’ no seria una pel·lícula comercial, sinó un descens al l'infern del boxejador. També hi ha qui diu que es va optar per eliminar el color per mostrar els combats tal com els veuria un toro, en blanc i negre.

"Doneu-me un escenari en el qual aquest toro pugui ser salvatge, ja que encara que el meu sigui boxejar, preferiria recitar. Això és l'espectacle".

Jake La Motta

Amb una elaborada planificació, Scorsese aconseguix situar l'espectador a dalt del ring fent viure en alguns casos en primera persona els cops que encaixa La Motta. Tot plegat acompanyat per un muntatge brillant de Thelma Shoonmaker que li va valdre l'Oscar i encetar una col·laboració exclusiva amb el director que es manté vigent fins a l'actualitat.

L'altre Oscar va ser per De Niro, que va fer una descarnada interpretació per la qual va necessitar una llarga preparació física per convertir-se en un autèntic boxejador. De Niro es va haver d'engreixar 30 quilos en 3 mesos per mostrar el canvi físic que es veu al final del film quan el boxejador ja està retirat.

UNO DE LOS NUESTROS, 1990

“Goodfellas”, traduïda inexplicablement com 'Uno de los nuestros', és la pel·lícula de gàngsters que millor explica les seves interioritats. I és que el film es basa en la història real de Henry Hill, publicada en el llibre Wiseguy de Nicholas Pileggi.

'Des que tinc ús de raó sempre he volgut ser un gàngster'

Henry Hill                                                                                                                                                                                                       

Mostra amb tota mena de detalls com un jove preadolescent entra en el món de la màfia i aconsegueix fer-se un nom. A diferència de 'El Padrino' on Francis Ford Coppola explica una història de poder i culpa on els grans capos són els protagonistes, Scorsese se centra en els homes de confiança. Un univers on els seus protagonistes són més fràgils, tenen menys escrúpols i són més impredictibles.

Protagonitzada per Ray Liotta, Robert De Niro i Joe Pesci, trasllada la dificultat d'aconseguir l'èxit i com és de fàcil de perdre-ho tot . Una pel·lícula de nou tècnicament molt complexa que va comptar amb el director de fotografia Michael Balhaus, qui va aconseguir sensacionals plans seqüència com el que s'utilitza per mostrar tan sols amb imatge com el protagonista ascendeix en la màfia.

Ray Liotta , qui interpreta al mafiós Henry Hill , aparca al cotxe davant d'un local d'oci, dona les claus a l'aparca cotxes i, acompanyat per la seva promesa, passa per davant d'una cua enorme de gent esperant per entrar-hi. Avança uns metres i accedeix al local per la part del darrere, sense esperes. La màfia no fa cues. Un maître l'està esperant a la porta, creua per un passadís i entra inclús fins a la cuina del restaurant i finalment accedeix a la sala de festes on un grup de música està actuant. No hi ha cap lloc lliure, però a l'instant un cambrer els hi posa una taula en la primera fila. Aquests són els privilegis de la màfia als anys seixanta. Tot això en tres minuts. Tres minuts de pla seqüència, absolutament brillant.

CASINO, 1995

Cinc anys més tard però amb una clara reminiscència a 'Uno de los nuestros' arriba Casino. Aquest cop la història se situa a la ciutat del pecat, Las Vegas. Mateix tema central, veure com els protagonistes passen del paradís a l'infern amb els mateixos protagonistes Robert De Niro, Joe Pesci i Sharon Stone. La pel·lícula se centra en la vida de Sam Ace Rothstein un jueu americà que es guanya la vida amb apostes esportives i que passa a dirigir el casino Tangiers sota les ordres de la màfia de Chicago.

‘A un casino la primera regla és fer-los jugar el màxim de temps possible. Com més juguen més  perden, i finalment ens ho quedem tot’

Sam Ace Rothstein

La presència de Nicky, encarnat per Joe Pesci, a la ciutat per protegir a De Niro, es converteix molt aviat en una incomoditat més que en una ajuda. La pel·lícula té la peculiaritat que està narrada indistintament per un dels tres protagonistes que aporten el seu punt de vista de la situació donant a l'espectador l'oportunitat de donar el seu veredicte.

Els drames personals s’incrementen a mesura que avança la història, passant d’una vida de luxe a una de violència i autodestrucció psicològica.

INFILTRADOS, 2006

Amb 'Infiltrados' Martin Scorsese es va poder endur finalment el merescudíssim Oscar. I ho va fer en les categories de millor pel·lícula, millor director, millor guió adaptat i millor muntatge.

Som davant d'un dels thrillers més rodons que s'han fet. Compta amb un repartiment de luxe: Leonardo DiCaprio, Matt Damon i Jack Nicholson com els tres grans protagonistes, i Mark Wahlberg, Vera Farmiga, Alec Baldwin o Martin Sheen com a secundaris.

La història està basada en la pel·lícula asiàtica 'Infernal Affairs'. Billy Costigan s'infiltra en la banda de màfia irlandesa de Frank Costello, mentre Costello infiltra a Colin Sullivan dins la policia.

"Quan tenia la teva edat, deien que podíem ser policies o criminals. Avui el que et dic és, quan estàs davant d’algú amb la pistola carregada, quina és la diferència?"

 Frank Costello

Un joc de persecucions trepidant que manté l'espectador atent durant tot el film. I és que el fals policia que treballa per a la màfia acaba servint a la llei gairebé sense voler-ho, mentre que el fals criminal que treballa per la policia de Boston ha de convertir-se en un veritable gàngster si vol sobreviure.

Una pel·lícula plena de contrastos i contradiccions on es mostra l'estreta línia que separa el verdader del fals. Des del seu poderós inici amb la veu en off de Nicholson barrejada amb el 'Gimme Shelter' dels Rolling Stones. Passant per la persecució, el duel de telèfons i els silencis que ens recorden a westerns com 'El tercer hombre', Scorsese es torna a reinventar amb un film enèrgici elegant, amb una posada en escena sublim i un poderós guió.

LA INVENCIÓN DE HUGO, 2011

‘La invenció de Hugo’ és la pel·lícula més amable de tota la seva filmografia i l'única apte per a tots els públics. Scorsese narra la infància d'Hugo Cabret, un nen orfe que viu amagat entre els mecanismes dels rellotges de l'estació de trens de Montparnasse, a París.

Un pla aeri sobrevola la capital francesa als anys trenta i s'apropa a les andanes dels trens passant a tota velocitat entre els vagons passatgers i acompanyants. La màgia està servida gràcies a les prodigioses imatges 3D que aconsegueixen recrear l'estació fins a l'últim detall.

L'objectiu d'Hugo és posar en funcionament un robot que el seu pare va intentar arreglar. Per aconseguir-ho roba peces de jogueteria d'una parada regentada ni més ni menys que pel director de cinema George Méliès.

Si algun cop et preguntes d’on venen els teus somnis, mira al teu voltant . Allà és on es fabriquen.

Georges Méliès

Una excusa perfecta per retre-li el seu particular homenatge al cineasta, fent un repàs a algunes de les seves invencions. I és que Méliès va ser tot un pioner dels efectes especials. Aturant la càmera canviant quatre coses de l'escenografia i amb una mica de pólvora, que simula fum màgic, el cineasta aconseguia crear espectaculars efectes. Va ser el primer home a arribar a la lluna, almenys en les seves il·lusions, i dels primers a rodar pel·lícules en estudis de cinema amb mecanismes que permetien orientar-se en funció de la posició del sol.

EL LOBO DE WALL STREET, 2013

‘Em dic Jordan Belfort. L’any que vaig complir 26 anys vaig guanyar 46 milions de dòlars, i això em va molestar perque només per tres no vaig arribar al milió per setmana’

Jordan Belfort

Encara que aquesta afirmació pugui semblar ficció, és certa. Això és precisament el que li va passar a Jordan Beltfort, un corredor de borsa de New York que va veure com el seu somni americà es complia amb les comissions que guanyava. La seva enorme fortuna li va valdre el sobrenom de 'El lobo de Wall Street'.

Una comèdia irreverent, transgressora repleta d'excessos protagonitzada per un brillant Leonardo DiCaprio però que injustament no li va valer l'Oscar.

Lluny de la contenció i el dramatisme que havia demostrat fins aleshores, DiCaprio es tira a la piscina fent ús de tots els excessos possibles per intentar aproximar-se a la vida que va viure Belfort. Memorable l'escena arrossegant-se pel terra per arribar fins al cotxe després consumir droga en mal estat. Una interpretació que contrasta amb l'inici de la pel·lícula, on un innocent i jove agent de borsa arriba a Wall Street amb ganes de menjar-se el món.

Scorsese utilitza totes les tècniques possibles com congelar una imatge, alentir una escena o donar-li el dinamisme que tan sols ell sap per controlar el temps de cada seqüència i fer-nos passar pràcticament tres hores amb un somriure als llavis.

Veient la pel·lícula sembla mentida que sota la direcció hi hagi un senyor de 71 anys. Per molts anys, Martin Scorsese.

Un article d'Hèctor Romance, periodista d'RTVA i director de cinema.  

Fotografia de portada: Wikipedia (llicència Creative Commons)