Com trobar parella en un entorn petit i limitat com Andorra
Moltes persones a Andorra es pregunten com trobar parella en un entorn petit i limitat. Quan sembla que s’han explorat i esgotat totes les vies: apuntar-se a activitats per conèixer gent, sortir més, anar a buscar parella fora de les fronteres o fins i tot reciclar algun/a ex (tot i que aquesta última acostuma a ser una opció poc aconsellable per l’elevat risc de fracàs), arriba la sensació que les possibilitats de trobar parella són molt limitades.
Aquesta situació, generadora d’angoixes i qüestionaments diversos, també pot mirar-se com una fase que serveix per plantejar-se els punts següents:
1.Quin ideal de parella tinc? Sovint, les persones solteres que busquen parella activament tenen una idea preconcebuda del tipus de persona que voldrien al costat. Es tracta de trobar una persona com aquella que ja vam conèixer en el passat, però sense aquell defecte i amb unes altres qualitats. Si la trobéssim, aquesta persona es comportaria i reaccionaria d’una determinada manera, una manera que considerem adequada, òbviament.
Les nostres experiències passades, frustracions, però també models i contra-models que hem anat tenint, influeixen en aquest ideal que ens hem anat formant de com ha de ser l’altre.
2.Pot ser que estiguem buscant una persona feta a mida? Tot i que la nostra part racional ens fa respondre “no” a aquesta pregunta, hi ha una part més inconscient que tendeix a alimentar aquesta idea, a crear i a recrear-nos en la idea de trobar la persona ideal. I quan parlem d’ideals, parlem de qualitats i característiques que nosaltres projectem en l’altre, un ideal de parella que es basa en el que ens agradaria que fos, una idea il·lusòria però de cap manera real.
3.Aquest algú fet a mida, d’on sortirà? Estem esperant que ens caigui del cel? Aquesta pregunta es relaciona amb aquella posició passiva que mostren algunes persones esperant un flechazo o coup de foudre decisiu que els indicarà que estan davant de l’home o la dona de la seva vida. Difícilment això passi si volem alguna cosa més que un amor adolescent, absolut, però per definició efímer.
Per tant, una de les conclusions que podem treure dels punts anteriors és que malauradament (o no), en un moment de la nostra vida cal renunciar a l’ideal que es busca pel simple fet que això que es busca no existeix. No obstant, això no és encreuar-se de braços ni una crida a conformar-se amb el que hi ha, acumulant relacions que no aporten pena ni glòria. Al contrari, això ha de permetre adonar-se que potser hi ha persones que estan al nostre voltant en les quals mai ens hauríem fixat (perquè simplement no corresponen a les expectatives o criteris que havíem definit). Si tenim una actitud oberta, és a dir, deixant de banda els nombrosos ideals que tenim, i ens fixem en el que les altres persones són realment i en el que ens poden aportar, es poden obrir un seguit de perspectives i possibilitats per viure coses (reals, i no il·lusòries), superant de bon tros les nostres expectatives.
Per acabar, ens hem de demanar si trobar parella en un entorn gran amb una població més important és realment més fàcil. Potser els possibles candidats són més nombrosos, però el fet de tenir molta opció de tria (com és el cas en les aplicacions o webs per trobar parella), no sempre facilita la tasca. Al contrari, això pot fer que entrem en una dinàmica interminable de consum que consisteix a buscar el/la que més s’adeqüi a les meves expectatives, sempre perseguint un ideal que no existeix i que de fet mai trobarem.
Un article de Laura Fité, psicòloga
