MENÚ MENÚ Avui. Darrera previsió

12º / 28º

El Temps Darrera previsió

“Un trastorn de la conducta alimentària és com estar dins una presó que va molt més enllà del menjar”

“Un trastorn de la conducta alimentària és com estar dins una presó que va molt més enllà del menjar”

Una presó. Aquest és el terme que es repeteix diverses vegades a l’hora de descriure què és un trastorn de la conducta alimentària (TCA). Per elaborar un reportatge en profunditat sobre la matèria ens hem endinsat en el dia a dia de noies que estan en tractament i que en parlen obertament per primera vegada.

Les entrevistes han tingut lloc en moments i espais diferents i la sensació d’estar atrapada dins una mateixa ha estat una constant. En tots els casos, però, sobresurt el desig gegant de sortir-ne com si d’una alliberació es tractés. Un procés llarg i feixuc, però possible, que arrenca en el moment en què es comença a ser conscient del problema i es demana ajuda.

Ens expliquen que aquesta malaltia s’apodera a poc a poc de la persona, l’empeny cap a dins i va aïllant-la de l’entorn, provocant una distorsió de la realitat que es va fent més i més gran, i que és clau detectar-la just quan comença a manifestar-se. Aquí el paper de l’entorn és fonamental, no només per oferir suport sinó sobretot per alertar de la situació si el mateix afectat no vol o no ho pot fer. Les testimonis ressalten que els prejudicis i les crítiques són com un punxó que potencia el patiment i per aquest motiu demanen molta més conscienciació social i respecte.

En aquest punt subratllen que encara s’han de trencar molts estigmes i deixar de vincular aquesta greu patologia només amb el cos i la pressió social sobre la imatge corporal. Els experts afegeixen que en moltes ocasions l’alteració dels hàbits alimentaris és la conseqüència d’un dolor i un malestar molt més profunds que cal que surtin a la llum per poder tractar la problemàtica. Així ens ho explicaven el el reportatge:

Trencar els estigmes amb un reportatge per conscienciar

Trencar els prejudicis que hi ha al voltant d’aquesta malaltia ha estat un dels grans objectius d’aquest projecte, possible gràcies a les converses que hem mantingut amb persones afectades. Vam poder endinsar-nos en una teràpia de grup en què els assistents debatien sobre com se sentien o què els preocupava. Tot i que sabien que en la sessió hi havia una càmera encesa, van deixar-se endur totalment i vam poder palpar quines eren les seves vivències i neguits, una experiència única que ens ha permès conèixer molt més sobre com afecta i es manifesta el trastorn.

El meu company, Fernando Montero, i jo érem dos membres més de l’activitat i personalment en aquell moment podia haver compartit també la meva història. Es tracta d’una etapa que queda molt enrere, però ha estat un dels impulsos que m’han portat a intentar desfer una mica els tabús que encara pesen, i molt.

Aquest reportatge és el nostre granet de sorra i seria encoratjador si, en veure’l, entre tots hi reflexionéssim. Fent les entrevistes alguna cosa em removia per dins, però a la vegada em donava forces per ajudar a les persones que pateixen, molt sovint a l’ombra.

“El que volem és viure i no passar per sobre de la vida”. Em quedo amb aquesta frase d’una de les noies que han participat en el reportatge. Un crit ben fort a la vida que ho pot amb tot i que espero que doni ànims i esperança per sortir d’aquesta presó.

Un article de Laura Cugat, periodista d'RTVA