Gonzalo Fernández després del seu primer 8.000 sense oxigen ni xerpes: "El moment més emocionant va ser abans de fer cim"

Gonzalo Fernández ja torna a passejar per les muntanyes de casa. Va néixer a Galícia però viu a Andorra des dels sis anys, no té bandera, ell diu que és del Pirineu en tots els seus vessants.

El 18 de juliol va viure l'experiència d'entrar en l'altra dimensió, la dels vuit mil metres. Es mostra molt satisfet perquè "ha sortit tot rodat, sense cap accident". "Pensava que em costaria més la pujada a nivell físic, però ho vaig gestionar molt bé", explica. En canvi, "baixant vaig veure realment que la dificultat d'un vuit mil és anar fins al camp base amb els teus propis mitjans i amb seguretat. Vam carregar bastant pes, que no pensava que seria tan dur".

Va ser dur però ho va aconseguir. Coronar el Gasherbrum II sense oxigen ni xerpes, tot menys fàcil. I és que, diu, "aquest any hi havia menys expedicions del què és habitual, i a partir de 7.300 no vam trobar cordes fixes i les que vam trobar  eren molt velles". A més, "hi havia un punt on s'havia d'anar molt alerta. Amb l'alçada et veus una mica maldestre. Per mi són sensacions noves, sobretot, com reacciona el cos és bastant curiós perquè et trobes com en un núvol".

Tots coincideixen, la primera vegada que superes la barrera dels 8.000 metres t'adones que res és evident. El més emocionant, explica, "va ser abans de fer cim, quan vaig aixecar el cap i vaig veure dos o tres alpinistes que ja estaven a l'aresta final". "Llavors em vaig adonar que faria cim i aquell moment va ser bastant emocionant, no pel fet de fer cim, sinó per tota la gent que ha apostat per tu i el procés tan llarg que suposa fer un vuit mil".

Segurament res hagués estat possible sense el Josemi d'Alacant amb qui va fer amistat a la cursa Eufòria de l'Andorra Ultra Trail. Ell li va pagar el dipòsit per poder tramitar el permís. "Va ser la primera persona que va apostar al 100% per mi", afirma.

Després va venir l'ajut d'empreses com Viladomat i la campanya de Crowdfunding on es van sumar gairebé un centenar de persones. Fernández pensava que només tindria el suport "de la colla d'amics i poc més". "I quan veus que hi ha gent que no et coneix de res aportant quantitats econòmiques importants la veritat és que emociona".  En el record també quedaran les llargues jornades al camp base, compartint moments amb gent de molts altres països.

Malgrat l'èxit de l'expedició, a l'Himàlaia es fa difícil estar al marge de la tragèdia. En el camp base van coincidir amb un alpinista coreà que poc després va perdre la vida al Broad Peak. Era el darrer pic que li faltava per completar els 14 vuitmil. Per a l'alpinista, "són dues cares". "Nosaltres celebrant el cim i al costat una expedició lamentant la pèrdua d'un dels seus integrants".

Tornar a casa també ha estat una odissea però abans van tenir temps de complir un darrer objectiu al costat de Lluís Cortadellas. La placa en homenatge a Sergi Mingote ja està col·locada al camp base del K2.

Informa: Cesc Sanjuan
Imatge: Gonzalo Fernández / Andreij Cristancho